Un cop de porta sec, sense més. I tancar dins d’una habitació fosca tot allò que ens fa mal, que no volem veure, que directament volem oblidar. Objectes, fotografies, pensaments, sentiments, emocions... i persones, és clar. Tot al mateix sac, perquè no estem en condicions de fer distincions, hem perdut la capacitat de saber distingir qui ens ha acompanyat i qui no, qui ens presenta a la mà la seva ànima i qui, pel contrari, ens la dóna ja embolicada...
I mentrestant neguem la paraula viva, el suport de la mirada, la presència a qui més ho necessita, a qui expressament ens ho demana, perquè potser ens veiem en cor, en aquest cas, de dir que no... i en canvi acceptem que d’altres ens facin mal portar-nos amunt i avall, pel simple fet que hi ha o hi ha hagut alguna cosa que ara ja no sabem si de tan morta ens està podrint les entranyes...
Avui definitivament enterro les paraules que una nit van tenir sentit
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire