Pous

Alguna cosa ha entrat

dins algun vers
que sé 
que podré escriure,
i no
 sé quan, ni com,
ni què
 s'avindrà a dir.
Si puc 
te'l duré cap a tu.

Gabriel Ferrater, “Si puc”, Les dones i els dies.

Al nostre carrer, cada dia,
hi ha algú que es dedica a cavar pous.
Forada sense ordre ni avís,
davant d’una porta, enmig d’un jardí,
entre dues illes que s’obren per un estret passadís.
Ningú no sap per què,
quan ho fa,
què vol cercar o enterrar.
Dins hi ressonen ecos de veus, s’escolen
els intents reiterats de recerca, de trobada,
de fracàs.
Cada dia, algú, poster tu o jo, hi passa per la vora.
De vegades, prou lluny per escapar-nos del desig de guaitar
fins al no-res.
De vegades, massa a prop per relliscar fins al no-res
i quedar-nos-hi un temps, posem una matinada o mitja vida.
Cada dia, algú sent caure alguna cosa en algun pou: potser tu o jo.