Les mans t’amaguen la cara.
No et saps avenir de com el plor
t’ha vençut. I et busques a les butxaques
la ràbia que tot ho asseca i ho transforma,
la mica de paper que esquinça el devassall
de paraules humides de tanta amargor.
Et miro i no em sé avenir
de com el plor ens ha vençut.
I et busco en el buit de l’abraçada,
m’apropo a la vora del teu mar negre
on et suren nàufrags de paper,
rabiosos de tant de demanar en silenci comprensió.
Les paraules ens cremen l’estómac
i recorrem al calmant perquè ens permeti
continuar assaborint el punt d’agror
del nostre passat més immediat.
Però ja és tard
i les mans cauen eixutes
sobre el marbre de la cuina.
A dalt i a baix els llits esperen
els nostres somnis entrellaçats.
Les hores ja comencen a dibuixar
un mateix camí.
Des de fora, el gran far de pedra ens guia
mentre a poc a poc aprenem a desentelar
les nostres il·lusions.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire