És de matinada fosca,
caminem pel carrer,
animat de dissabte de festa
i diumenge ressacós.
De sobte, baixes de la vorera
i t'encens.
Unes paraules meves i et cales foc
a la boca, traient tots els dimonis,
vells i moderns.
La veu se't rogalla,
s'amplifica fins a ferir-me l'oïda.
Com una bèstia salvatge
que se sap acorralada pel seny,
mires d'escapar-te,
animes les obsessions més profundes,
em robes l'alegria de la vetllada
i creixes davant meu com una fera monstruosa.
Qui ets?
Per què em mires amb ulls injectats en sang?
Escups frustracions i odis, angoixes i fatalitats,
sense treva.
Em dius el nom insistentment,
fins que jo mateixa l'odio tant d'escoltar-lo.
Et porto a casa, com si hagués aconseguit lligar-te
amansint-te amb tot allò que vols sentir.
Et dono la raó, tant és si en tens com si no.
En aquest moment, voldria fugir de tu, perquè em fas por,
tanta, que em tremola la veu i les mans,
que el plor em puja a la gola.
A casa, no sé com fer-te adormir.
Renegues, parles per a tu,
et passeges amunt i avall
sense saber per què ho fas.
T'arrossego al llit.
El teu alè em bufeteja la cara.
Estic tan i tan cansada.
Parlem demà, si us plau.
T'ho prego, deixa'm dormir.
Però no.
No hi ha descans per una ànima turmentada.
A la fi, la meva mà sobre la teva esquena.
Contacte i rebuig alhora.
Afecte i fàstic a parts iguals.
Has aconseguit que vells fantasmes em retornin al cap.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire