Veig la mà que acull,
que s’obre amb el primer raig del dia,
plana fecunda on enfonsar l’amargor dels somnis.
I la mà poderosa vestida encara de nit,
que s’exalta rampant al desig i al dolor,
dits que esgarrapen el cel, la terra i la mirada.
L’una, tombada sota les seves fulles,
es presta a l’amor de l’altra,
deixant-se prendre l’escorça humida,
nua com està ja de voluntat.
No es pot fer foguera en un dia de pluja
dels troncs caiguts,
ni de les mans
que es desitgen sense mai tocar-se.
Quant de temps es pot sobreviure al fred de l’hivern
sense el bes d’una encaixada?
En la mirada d’algú dues mans acaben d’acariciar-se
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire