Narcisa

Cada dia, al matí, omplo la tassa de cafè.
Hi aboco la son, el que em queda d'ahir,
el poc que recordo quan em llevava acompanyada.

A fora, el vent continua bufant,
foradant els núvols, deixant pas algun clariana escadussera.
Necessito escalfor, molta, i la dutxa calenta
és l'únic que em queda.

Abans, però, vull consultar l'oracle domèstic:
remeno lentament el negre destí.
L'aroma intensa del cafè em desperta
els sentits. Em concentro en el remolí
que creix a cada volta.

Un ull enorme i fosc
s'obre davant meu.

Dins hi veig algú, a mi mateixa,
que de puntetes guaita per la vida.
Faig esforços per atansar-m'hi,
fins i tot pujo a una escala,
perquè no vull caure,
no vull trencar-me una cama,
o el cor,
per no saber on trepitjar
o a qui estimar.

L'ull obre més la nineta:
ara sóc a la vora d'algú,
que m'acompanya i em porta a collibè.
Ara sí que puc, i tant,
escalar muntanyes,
pujar parets,
afrontar la vida.

Vull saber qui és aquest algú.
Té uns ulls coneguts,
una veu que recordo,
un caràcter familiar,
unes mans que no em són estranyes...

El cafè es refreda de tant remanar-lo.
Ja n'hi ha prou de jugar amb mi mateixa.
Em bec d'una sola glopada el meu reflex estrafet.