Ja no tornes el somriure com abans.
I ni tan sols els ulls saben reconèixer
la figura del desig que camina a prop teu.
Un buit et forada per dins
i l’omples de cansament,
perquè no tens altra cosa a les mans,
oblides en un calaix les ganes de buscar l’abraçada,
sense saber ja qui o què te la donava.
El mal ja està fet.
Algú hi va deixar petjada,
que encara sagna,
gota a gota cau la ràbia congriada.
I creus que ja no saps estimar.
O almenys no pots rebre ja amor.
Potser són els braços que no et responen,
els llavis, que s’assequen sense més urgència
que un glop de cervesa al bar del costat.
Voldries saber-te forta,
allunyar la por dels teus passos
i recuperar l’afecte que un dia, de cop,
va caure fulminat.
Però mentre t’allunyes, esperant temps millors,
no t’adones que algú, a contracor,
comença ja a esborrar les teves petjades
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire