Néixer

Precisament neix així,
d'un neguit que et sobta
i t'impulsa a escriure't,
a explicar-te el perquè
neixen les coses,
a donar sentit
al que escriuen els altres,
a inventar-te el que escriuen
o el que diuen.

Néixer és això, finalment:
donar sentit a una imprecisió,
biològica o imaginària,
pel desig de fer créixer una llavor,
per la voluntat de romandre en un espai,
d'arrelar en un temps i en una vida
que sabem caduca.

blocs de mirall

Versió I

Ens escrivim en pàgines obertes
perquè ens agrada que l'atzar
convidi lectors al nostre diàleg.

El nostre desig és retrobar-nos
en el reflex sobre els altres.

Mai no som el que expliquem.

---------------------------------------

Versió II

Escrivim en miralls
perquè ens agrada descobrir-nos
en el reflex de lectors
que l'atzar convida al nostre monòleg.

Mai no som el que expliquem.
Cap mirall no pot suportar tant de pes.

Esculls

Escull, digues:
Et vull a tu.
Fes una passa endavant
i buida la distància
amb el teu cos.

No necessites més.
Enrere queden el plànol
per arribar a casa meva
(recordes on m'esperaves?
Ara ja sabries anar-hi tota sola),
les indicacions entre rialles,
vés a l'esquerra, amor,
vés tot recte fins arribar als meus braços...

T'has perdut? On ets?
Cap camí no et duu
seguint el meu desig.
T'enlluernen les hores,
les pluges, els fars de platges on no anirem.

Tot té gust de revellit,
com els escrits que conservem
sense saber-ho.

Escull, digues:
Ja no et vull més.
Esborrem les nostres petjades.

Nit de malsons

És de matinada fosca,
caminem pel carrer,
animat de dissabte de festa
i diumenge ressacós.
De sobte, baixes de la vorera
i t'encens.
Unes paraules meves i et cales foc
a la boca, traient tots els dimonis,
vells i moderns.
La veu se't rogalla,
s'amplifica fins a ferir-me l'oïda.
Com una bèstia salvatge
que se sap acorralada pel seny,
mires d'escapar-te,
animes les obsessions més profundes,
em robes l'alegria de la vetllada
i creixes davant meu com una fera monstruosa.
Qui ets?
Per què em mires amb ulls injectats en sang?
Escups frustracions i odis, angoixes i fatalitats,
sense treva.
Em dius el nom insistentment,
fins que jo mateixa l'odio tant d'escoltar-lo.

Et porto a casa, com si hagués aconseguit lligar-te
amansint-te amb tot allò que vols sentir.
Et dono la raó, tant és si en tens com si no.
En aquest moment, voldria fugir de tu, perquè em fas por,
tanta, que em tremola la veu i les mans,
que el plor em puja a la gola.
A casa, no sé com fer-te adormir.
Renegues, parles per a tu,
et passeges amunt i avall
sense saber per què ho fas.

T'arrossego al llit.
El teu alè em bufeteja la cara.
Estic tan i tan cansada.
Parlem demà, si us plau.
T'ho prego, deixa'm dormir.
Però no.
No hi ha descans per una ànima turmentada.

A la fi, la meva mà sobre la teva esquena.
Contacte i rebuig alhora.
Afecte i fàstic a parts iguals.

Has aconseguit que vells fantasmes em retornin al cap.

Narcisa

Cada dia, al matí, omplo la tassa de cafè.
Hi aboco la son, el que em queda d'ahir,
el poc que recordo quan em llevava acompanyada.

A fora, el vent continua bufant,
foradant els núvols, deixant pas algun clariana escadussera.
Necessito escalfor, molta, i la dutxa calenta
és l'únic que em queda.

Abans, però, vull consultar l'oracle domèstic:
remeno lentament el negre destí.
L'aroma intensa del cafè em desperta
els sentits. Em concentro en el remolí
que creix a cada volta.

Un ull enorme i fosc
s'obre davant meu.

Dins hi veig algú, a mi mateixa,
que de puntetes guaita per la vida.
Faig esforços per atansar-m'hi,
fins i tot pujo a una escala,
perquè no vull caure,
no vull trencar-me una cama,
o el cor,
per no saber on trepitjar
o a qui estimar.

L'ull obre més la nineta:
ara sóc a la vora d'algú,
que m'acompanya i em porta a collibè.
Ara sí que puc, i tant,
escalar muntanyes,
pujar parets,
afrontar la vida.

Vull saber qui és aquest algú.
Té uns ulls coneguts,
una veu que recordo,
un caràcter familiar,
unes mans que no em són estranyes...

El cafè es refreda de tant remanar-lo.
Ja n'hi ha prou de jugar amb mi mateixa.
Em bec d'una sola glopada el meu reflex estrafet.

Serena

¿Què fa que el dia d'avui
sigui fet de calma austera,

d'una fina però resistent grisor
que cobreix les formes,
les paraules,
els desitjos?


Camino serena
sense remors antigues
i recordo sense agror

el que no va poder ser.


Caldrà tenir per feliç el dia d'avui.

Sense saber-ho

Recorda'm, a poc a poc,

com trobaves la manera de desfer-me
els nusos que em tibaven la pell.

Solies acostar-te
amb la mirada distreta,

però segura del teu desig,

per buscar-me la tendresa,

aquella que s'amagava
sota
els excessos de cada dia.

Com sabies que no era jo
qui arribava a tu,
sinó algú que amb el meu nom
i la meva aparença

traïa l'enyorança
per deixar-se acariciar.


Estimava sense saber-ho.

I ho vaig acabar pagant.

El gust de la paciència

Hi ha el gust i la paciència,
i les coses vacil·lants
que ens decanten

cap a l'alegria o la tristesa.


Notes l'agror del meu dia a la pell,
quan et demano que em llepis les ferides.
Amb fermesa,
busques la manera d'endolcir-les.

És potser la quarta vegada
o la que fa mil

que et busco la veu.

Quanta estona gastes amb la meva pena.

La fina certesa dels ignorants

No et puc, no et vull, no et necessito escriure’t…

I no obstant això, teclejo ara,

sense saber exactament
què acabaré per dir,
amb la incertesa o, potser,
amb la fina certesa dels ignorants

que les paraules,
les teves, les meves o les nostres,

no ens inclouran
en una mateixa realitat.

Aniversari infeliç

Hauria hagut d'infelicitar-la
 així,
amb la cruesa a les pupil·les
i les dents contretes,
tan fàcil com escopir al terra
o estripar la seva foto en mil bocins.


Tan fàcil, sí.
Si hi hagués pensat, és clar.

Però a distància,
a molts quilòmetres lluny

de rancors i penes,
la memòria és una lleu taca
en l'objectiu de la càmera.
Un punt de llum just
que,
tot i molest com un mosquit, 

passa desapercebut
a tocar d'una feliç cara retratada.

Ràfegues del nord

Les teves ràfegues arriben en moments insòlits:

A l'estació, quan t'espero en direcció contrària;
Al bany, quan comprovo amb les mans
que ja no recordo el teu ventre;

Al telèfon, quan resolc

que no hi ha lloc per al teu número.


És per això que ja no sé recordar-te:
el vent del nord ho arrasa tot.

El mirall

"El mirall s'havia trencat. 
Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa."

 Mercè Rodoreda, Mirall trencat. 





A voltes tens el mirall de cara,

de qui no pots amaga-te i et mira insistent.

Et compta les marques
de les hores 
i els dies,
et troba arraulides les pors
sota els plecs d'una ganyota,
el pols de les temples que s'accelera

quan et sents descoberta.

Algú sap com tapar-li el fred?
Per més que el cobreixo de teles,

s'esmuny per terra,
apareix als vidres
de les finestres,
reneix a l'aigua de la pica
a la velocitat d'un llampec.
Voldria desfer-me'n
o llençar-lo pel balcó,
que emprenyi els núvols
o s'estavelli contra la pluja,

deixar-lo sense defenses
i alliberar-me del seu embruix.
Però la maledicció és seva
i lluita immutable
contra els designis moderns.
No trenquis el mirall, nena,

que la malestrugança és vella
i et sabrà guanyar amb temps.

Tancar la porta

Un cop de porta sec, sense més. I tancar dins d’una habitació fosca tot allò que ens fa mal, que no volem veure, que directament volem oblidar. Objectes, fotografies, pensaments, sentiments, emocions... i persones, és clar. Tot al mateix sac, perquè no estem en condicions de fer distincions, hem perdut la capacitat de saber distingir qui ens ha acompanyat i qui no, qui ens presenta a la mà la seva ànima i qui, pel contrari, ens la dóna ja embolicada...

I mentrestant neguem la paraula viva, el suport de la mirada, la presència a qui més ho necessita, a qui expressament ens ho demana, perquè potser ens veiem en cor, en aquest cas, de dir que no... i en canvi acceptem que d’altres ens facin mal portar-nos amunt i avall, pel simple fet que hi ha o hi ha hagut alguna cosa que ara ja no sabem si de tan morta ens està podrint les entranyes...

Avui definitivament enterro les paraules que una nit van tenir sentit

El dolor de la tendresa

A l’estació venia la tendresa
per prendre’m la mà i
acompanyar-me pels carrers
mullats de la ciutat.


Et mirava sense saber
que tan sols pots acostar-te a mi
amb la carícia de qui no sent ja dolor,
de tant com ha sofert,
fart d’emocions inexplicables.

L’espera

El fred gela els minuts
que falten perquè arribis.
Avanço i retrocedeixo,
camino i torno a desfer el camí,
Només per esperar-te,
només per fer córrer el tren més ràpid.
S’obren les portes
i ja no distingeixo les cares de qui passen.
Et busco per sobre de tothom,
per sota de les vies,
per entremig de les baranes.
El rellotge marca les tres
i encara no t’he trobat.
Apareixes de cop,
amb el pas tranquil
i la mirada neguitosa.
Sóc aquí, esperant-te,
amb la il·lusió de veure’t
que no em puja als ulls

El viatge

Deixar marxar.
Reunciar a un món que en algun moment,
ja fa temps,
va ser teu.
Però ara ja no et pertany.
L’has trencat tant
que només raja llàgrimes.
I incapaç de reconèixer el mal,
continuar sostenint el fil acerat al seu coll,
com el gos fidel a qui acariciar…

Pous

Alguna cosa ha entrat

dins algun vers
que sé 
que podré escriure,
i no
 sé quan, ni com,
ni què
 s'avindrà a dir.
Si puc 
te'l duré cap a tu.

Gabriel Ferrater, “Si puc”, Les dones i els dies.

Al nostre carrer, cada dia,
hi ha algú que es dedica a cavar pous.
Forada sense ordre ni avís,
davant d’una porta, enmig d’un jardí,
entre dues illes que s’obren per un estret passadís.
Ningú no sap per què,
quan ho fa,
què vol cercar o enterrar.
Dins hi ressonen ecos de veus, s’escolen
els intents reiterats de recerca, de trobada,
de fracàs.
Cada dia, algú, poster tu o jo, hi passa per la vora.
De vegades, prou lluny per escapar-nos del desig de guaitar
fins al no-res.
De vegades, massa a prop per relliscar fins al no-res
i quedar-nos-hi un temps, posem una matinada o mitja vida.
Cada dia, algú sent caure alguna cosa en algun pou: potser tu o jo.

Mala anyada

L’any passat vaig perdre la collita. La fruita, poc madura, de sobte es va agrir. I només em vaig poder salvar la mica que em quedava a les mans, just per poder fer brotar el que m’hauria hagut de donar nous fruits.

I enguany era un any que creia de bonança, però a mig estiu la calamarsa va foradar fulles i troncs. Tot l’hivern cuidant el camp, adobant-lo, tenint-ne cura, gaudint de cada petita verdor.

Miro el terra i on abans hi havia creixença ara només en queden arrels. Amb prou feines recordo quina olor tenia la fruita l’últim cop que en vaig poder collir.


Definitivament, aquesta tardor vendré el tractor.

Les mans de Galícia

Veig la mà que acull,
que s’obre amb el primer raig del dia,
plana fecunda on enfonsar l’amargor dels somnis.

I la mà poderosa vestida encara de nit,
que s’exalta rampant al desig i al dolor,
dits que esgarrapen el cel, la terra i la mirada.

L’una, tombada sota les seves fulles,
es presta a l’amor de l’altra,
deixant-se prendre l’escorça humida,
nua com està ja de voluntat.

No es pot fer foguera en un dia de pluja
dels troncs caiguts,
ni de les mans
que es desitgen sense mai tocar-se.

Quant de temps es pot sobreviure al fred de l’hivern
sense el bes d’una encaixada?

En la mirada d’algú dues mans acaben d’acariciar-se

Mar negre

Les mans t’amaguen la cara.
No et saps avenir de com el plor
t’ha vençut. I et busques a les butxaques
la ràbia que tot ho asseca i ho transforma,
la mica de paper que esquinça el devassall
de paraules humides de tanta amargor.

Et miro i no em sé avenir
de com el plor ens ha vençut.
I et busco en el buit de l’abraçada,
m’apropo a la vora del teu mar negre
on et suren nàufrags de paper,
rabiosos de tant de demanar en silenci comprensió.

Les paraules ens cremen l’estómac
i recorrem al calmant perquè ens permeti
continuar assaborint el punt d’agror
del nostre passat més immediat.

Però ja és tard
i les mans cauen eixutes
sobre el marbre de la cuina.
A dalt i a baix els llits esperen
els nostres somnis entrellaçats.
Les hores ja comencen a dibuixar
un mateix camí.

Des de fora, el gran far de pedra ens guia
mentre a poc a poc aprenem a desentelar
les nostres il·lusions.

La música com a paraula

Vull aprendre a tocar paraules,
a sentir-les prenyades de sentit,
canviant-los el to, deixant-les caure,
obrint-les fins a l'estridència del crit.

Vull ser músic de les paraules,
perquè quan parlem, sapiguem escoltar-nos
i puguem reconeixe'ns en la melodia
que segueix la nostra veu.

Vull esdevenir so de paraules,
per recrear-nos en la grafia del gest,
sentint el frec de la mà,
disfressant-nos en lletres diverses
cercant, a cada mot, la felicitat completa.

Instrument musical

Quan arribes a casa
obres l’estoig del desig
on em refugio
i et prepares per a tocar-me.
A la primera carícia,
el cos desafinat
tensa la pell fins a gemir.
Cal canviar les cordes,
afluixar els nusos
que estrenyen fort les mans.
Començo a vibrar de nou
i em creix l’alè amb el ritme
dels teus dits movedissos.
A cada nota pugen
i baixen, descansen i s’agiten,
dictats pels moviments
de llavis, braços, ventre.

Pausa. Et demano temps
per aprendre a improvisar
melodies, a sorprendre’t
amb l’enrenou d’una rialla
o, potser,
amb el silenci d’una abraçada.

Intensament, per acabar,
prens de mi
les darreres paraules,
per fer-les ressonar fins emmudir-me.

Sense llenguatge,
potser ja no em caldran estoig,
ni cordes,
ni temps
on resguardar-me.

Les mans, de nou, iniciant l’obertura:
Estic a punt de tornar a sonar.

El Minotaure dibuixa laberints per a Ariadna

Què busca en aquest cos? L’atracció d’una imatge, el saber de l’experiència, la veu treballada pels anys, una mirada crítica, mesclada de desig de saba nova, de cos jove… el tacte d’una pell que s’estira i tremola al lleu contacte d’una mà que domina l’art de traçar línies…

I després ve el contrast, entre la il·lusió d’entrar en algú que just havia somniat i li acarona la cara i li diu que és l’onada que torna amb el punt de sal just per amanir la seva quotidianitat, i les mans, el pensament, el cor que ja té, de què ha gaudit i sap quin gust tenen, de qui recorda com li brillen els ulls i amb quina rapidesa s’apaguen…

Que no arribi el dia que despulli l’ànima a algú que no sabrà retornar-se-la… amb el seu cos, potser, l’ego d’artista quedarà satisfet.

Musa o puta

Arribo a tu sense mesurar distàncies.
em despullo davant teu,
em quedo nua de pensaments,
a pèl sense retrets,
absent del dia a dia.

Em transformes sense permís
en una imatge que et fa córrer tota la nit.
Et deixes les parts que no t’importen,
ignores qui sóc i per què sóc aquí,
només t’importa el cos,
l’eròtica del moment,
el passat ambigu de cossos entrellaçats,
el sexe trencat, el pàl·lid reflex
de dos desconeguts en un llit estrany.

Si tornes a evocar-me mai,
recorda’m de demanar-te
el que em pertoca, poeta.

La Ben Nascuda

Ja no tornes el somriure com abans.
I ni tan sols els ulls saben reconèixer
la figura del desig que camina a prop teu.

Un buit et forada per dins
i l’omples de cansament,
perquè no tens altra cosa a les mans,
oblides en un calaix les ganes de buscar l’abraçada,
sense saber ja qui o què te la donava.

El mal ja està fet.
Algú hi va deixar petjada,
que encara sagna,
gota a gota cau la ràbia congriada.

I creus que ja no saps estimar.
O almenys no pots rebre ja amor.
Potser són els braços que no et responen,
els llavis, que s’assequen sense més urgència
que un glop de cervesa al bar del costat.

Voldries saber-te forta,
allunyar la por dels teus passos
i recuperar l’afecte que un dia, de cop,
va caure fulminat.

Però mentre t’allunyes, esperant temps millors,
no t’adones que algú, a contracor,
comença ja a esborrar les teves petjades

Benvinguda

T’he vist a prop de la mar,
de matinada, coberta de salnitre,
roca arraulida
amb ferides a mans i llavis de l’última tempesta.
Esperes algú, potser,
perquè les onades et sembla que diuen
que aviat hi haurà benvinguda,
que tan bon punt com el sol obri els ulls
algú vindrà.

La coïssor de sal
se t’escampa pel cos,
però no deixes de mirar l’horitzó
perquè saps que algú vindrà.
Així que cal no moure’s,
deixes que la mar reculli
i s’emporti el que hi ha de tu
en el reflex de les aigües,
perquè quan facin el camí de tornada,
amb els primers rajos,
puguis acostar-te a la platja,
acariciar la sorra,
i besar-te en cada ferida.