L'atzucac

Han inaugurat el carrer
que no porta enlloc.
Pallassos i acròbates fan voleiar pilotes,
que s'alcen per sobre la grisor del matí.
Tothom mira la cinta de colors que barra el pas.
Estem a l'espera que algú s'atreveixi a tallar-la
perquè no hi ha frontera al món més absurda que aquesta.
Ara que un tall net obre el camí,
ens sentim amb la il·lusió d'encetar una nova vida.
I caminem sense pressa, tots plegats,
amb la vana esperença que en aquella tanca,
la que ens obliga a girar cua,
hi hagi un forat, prou immens i fosc,
per on s'enfonsin tots els carrers del món que no porten enlloc.

EL DRET MORAL D'AUTORIA

Diuen que no ens han vist,
que no han notat com el cos
se'ns enfortia amb pell d'anou
fins a trencar-los la sola de la sabata.
Ens veuen com formiguetes
que treballem sense descans,
de sol a lluna,
sempre sota la seves ordres,
sempre seguint l'únic camí
que ens han deixat dibuixat.

Avui, el forat ha estat immens
a la seva sola de sabata.
Tant que l'ego els ha sortit trepitjat
i masegat,
com una pell morta i pesada
que cal abandonar al marge del camí,
de l'únic camí que els hem deixat dibuixat.

Demà, sortirem del cau,
la pell nova i les antenes alerta,
per defensar allò que és nostre:

L'OBRA ÉS DE QUI LA FA,
NO PAS DE QUI L'EXPLOTA.

Aprendre a respirar

Ara la nit ja no fa soroll
de cotxes ni de lladrucs de gos.
Ens adormim amb el murmuri,
dens i contínu, d'aire remogut.
El mateix que respirem plegats,
la mà sobre el teu tors,
sense por que s'aturi abrumptament
a l'entrada dels teus llavis.

D'ara endavant, recordarem el dia,
nit de vetlla i d'esperances,
que vam aprendre a respirar.
De nou, la vida comença per a nosaltres.