Sota la llengua
hi caben fórmules magistrals
per combatre els mals
que ens aclaparen.
Obrim la boca per no dir res
i en traiem un gust dolcet,
de confit de bateig,
que ens fa oblidar que, minuts abans,
ens volíem morir al compàs de les onades
o de les paraules que es trenquen en mil bocins.
Ens acostumem a això,
a tenir remeis per al maldecap,
les fiblades a les cames,
el mareig i la tos,
la pena i l'angoixa.
Tot ho busquem fora de casa,
al bar de la cantonada, pel tabac,
o a la farmàcia del barri, per dormir d'una tirada.
No sabem viure sense remei
perquè el nostre remei és viure amb les nostres xacres.
Que algú inventi d'una vegada
una píndola contra la desesperança.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire