L'any qui ve

Hi ha anys que neixen amb la desesperança.
Acollits amb fredor, arriben com el vent,
amb la força inevitable de remoure'ns.
No sabrem què fer per saltar-nos el que ve.

Tot

Va escriure el que havia passat
amb la rapidesa de qui ha viscut tot alhora,
però n'observa tots els detalls.
Se sorprèn que tot sigui allí, en paraules,
amb una lògica impossible de percebre abans.
Tot és passat, tot és escrit.
I, per això, tot consta al capdavall.

Post 19 de novembre, Au fond de la mer.

post data

Podria dir que em sento buida,
que he deixat caure alguna cosa viva,
o ja era morta... potser,
que el dia es va enfosquir
de seguida que vaig abandonar l'hospital
i que tot d'una em vaig adonar
que havia perdut l'esperança pel demà.

Podria dir que no hi ha consol ni serenitat possible
quan reculls el que ja no pot ser,
que les coses ja no tenen la importància d'abans,
per molt que res no hagi canviat.

No solament el cos recorda i pateix.
Podria dir que ja no sóc la d'abans.

Temps de crisi

Hi ha nervis i males cares.
Arreu, el vent s'esmola
per tallar-nos els llavis.
No sabem viure així,
amb el neguit del trasbals
a punt de tocar-nos.
Temps de crisi, diuen.
Demano que l'alegria vingui aviat.

Per quan vinguis

Si ara et dic que t'espero
potser vindràs quan els anys
esborrin aquest moment.
Mantindré, per tant, la veu per explicar-te
com voldria que fos la teva arribada:

Arran de mar o entre les vinyes,
a l'albada o a posta de sol,
el teu crit de vida que ens aferri a tu per sempre,
a punt per fer-te un lloc en el nostre món.

Viatjant

Encara viatgem de tornada
perquè el trànsit és vida
i la vida és plena de cares i de somnis.
No volem resposar, en una cadira,
davant d'un mirall que ens retorna,
ara que tot ha estat acomplert
i que sembla que res no quedi per fer.

Volem continuar viatjant, és el nostre destí.
El món és ple de dies i de paisatges.

És la guerra!

Tenim les paraules, sí.
I què? Què en fem?
Ens les llencem com rocs
per espantar-nos mútuament.
A cada impacte,
se'ns escapcen els mots,
ara una lletra que rodola i s'esventra,
ara un punt i apart que es converteix en final.

No hi ha motiu per a tanta guerra.
Ni que sigui dialèctica.

From B. to B.

És estrany tornar a llegir-te.
A poc a poc, recupero la teva veu,
com un frec de roba seca,
que m'acompanya mentre et llegeixo.
Sé que no ets, que no som els d'abans,
però no deixo de trobar-te
en les paraules, en els temes de què parles,
en les reflexions sobre el camí escollit.
Tants dies i tants quilòmetres
per trobar-nos i recordar.

Planta rebel

El mes de les flors s'acaba
i jo encara no he florit.
Podria dir que no he tingut prou esma
per veure'm a mi mateixa
convertida en flor.
He tingut prou aigua,
prou abraçades
i molta llum.
He estat, simplement,
absent, amb cos i fulles
verdejant,
aliena a les obligacions primaverals.
Sóc així: una planta rebel.

Rellotge de passes

Hi ha dies que recorro les teves passes.
Potser no encerto del tot a endinsar el peu
just en el punt on hores abans, potser minuts,
has deixat la teva emprenta. Però sé que el rellotge
ens dicta les passes, que busca fer-nos coincidir
en el segon just quan tot es pari,
en aquest camí, que conec d'abans,
quan tu vivies en mi, abans que el meu món es fes més petit.
I ara, anys després, pressento que hi ha dies
que quasi t'atrapo: potser ets la figura que de lluny
ombreja la vorera i els troncs dels arbres.

Espero, entre temors i expectatives,
el dia que el rellotge toqui les dotze per a tu i per a mi.

Tot és boira avui

Comença de manera sobtada,
un rampell de ràbia i desconcert
que t'accelera el cor.
És així com es perden els papers
i les il·lusions.
Acabes amb el plor convuls
perquè t'adones que no tens forces
d'escampar la boira en què s'han convertit
les teves conviccions.

Execució pública

No hauríem hagut de convertir-nos en botxins
i escapçar-te la mirada,
com el cap que rodola per terra,
avui que la tenies riallera i menys tremolosa
que els dies tensats d'espera i recels.
T'hauria protegit de les paraules
si m'ho haguessis demanat,
el gest contret i la cadira no prou ampla
per encabir-t'hi fins al fons.
Ara puc dir-te que he estat jo
qui ha anuat la corda,
perquè algú altre fes la feina bruta.

No et sabria dir, avui,
si la pena ha estat tan dura com els teus ulls.

Animal d'obaga

Sóc un animal d'obaga.
La pell i els cabells es transformen
per adaptar-s'hi a la perfecció.
Ja no tinc cap color visible,
sóc blancor transparent,
capaç de camuflar-se fins a desaparèixer.
Cap reflex em tenyeix el cap,
sóc fosca fins a les arrels,
no hi ha res de mi que recordi el sol.

He nascut fora del meu hàbitat.
Necessito tornar al nord.