Praha forever

Caminem per pujar a Vyshrad.
La boirina que cobreix la ciutat
ens empeny per darrere.
Tenim pressa per descobrir,
per estripar el vel d'Isis amb què
s'embolcalla la Praga del segle XXI,
la que et transporta amb tramvia
o a peu per ponts imperials,
la que es deixa envair per souvenirs
de cristalls i d'àmbars.
Només obrint-nos pas cap a l'antiga fortalesa
som conscients que el temps ens canvia.
També a les ciutats.

Por

Potser només sóc jo.
Jo i les meves pors
que surten on menys t'ho esperes.
Potser és això, només:
petites ferides que couen.
Prou petites i prou insignificats
perquè no calgui fer-hi res.

Llavors, per què m'obsessionen
i m'arrosseguen cap al passat?

La por és una malaltia contagiosa.

La píndola

Sota la llengua
hi caben fórmules magistrals
per combatre els mals
que ens aclaparen.
Obrim la boca per no dir res
i en traiem un gust dolcet,
de confit de bateig,
que ens fa oblidar que, minuts abans,
ens volíem morir al compàs de les onades
o de les paraules que es trenquen en mil bocins.
Ens acostumem a això,
a tenir remeis per al maldecap,
les fiblades a les cames,
el mareig i la tos,
la pena i l'angoixa.
Tot ho busquem fora de casa,
al bar de la cantonada, pel tabac,
o a la farmàcia del barri, per dormir d'una tirada.

No sabem viure sense remei
perquè el nostre remei és viure amb les nostres xacres.

Que algú inventi d'una vegada
una píndola contra la desesperança.