Rius

Corren les nostres ànimes
com dos rius paral·lels.

"Cançó a Mahalta", Màrius Torres


Corren les nostres ànimes
sense saber cap on anar.
L'objectiu és viure,
cercar un mar on abocar-nos,
perquè aquest, diuen, és el nostre destí.
I mentrestant, creiem recórrer junts
entre marges,
amb l'aiguabarreig com a bandera,
perquè som, al capdavall,
aigua, tant se val si de camp o de muntanya.
I la naturalesa de l'amor
ens ensenya que som un únic riu,
encara que somniem, en paral·lel,
fugir per afluents imaginaris.

El crit

En el fons, hi ha el crit.
Ressona sense remei,
perquè s'escapa quan vol,
no atén a raons.
És dur viure sense silenci,
ara que la pau és necessària.

Com voldria ser fora d'aquest món.

Berta

Et veig i encara em sorprenc
que fóssim una sola ombra
en moviment. A cada raig de sol
una nova figura, més plena,
més pesada, menys absent.
Hi ha hagut la por
que t'escolessis com la pluja
deixant-nos altra vegada
xops d'amargor, muts de ràbia.
Però et vas aferrar tan fort que
ni nevades ni calors extremes
t'han fet desistir de viure.
És tanta la vivor que portes dintre
que em sorprenc encara quan et veig
com vius fora de mi si jo no puc viure sense tu.

Mama, 4 de juny de 2011
Ara dorms al teu bressol al costat del papa, una tarda de dissabte...

Jeune mère, de Jacques Barcat

Des que hi ets,
em sé una altra.
La mateixa que t'acull,
que et consola i t'abraça,
et voldria no tant aferrada
al pit, a la mare que sóc
sense caducitat,
per pensar ordenadament
i sortir d'hora de casa,
ara que visc a destemps,
lluny de tot
el que no ets tu.

Grumet

T'acullo dins del mar que creix,
amb les onades que et bressolen,
on l'aire es converteix en esperança
i el batec en vida.
Et sé amb mi,
grumet, que sales amb la teva presència
la dolça espera d'arribar a port.
Que en aquest primer viatge
el desig de noves travessies et guiï.
Ja a terra, la meva aigua sempre
correrà per les teves venes.

La por

Diria que ha estat la por
que no m'ha deixat seguir
el camí que m'esperava.
He malbaratat els dies
fent volar estels que
m'alimentaven els sentits,
però cap engruna queia
per a l'ànima educada, formada,
culta, resignada...
Sóc una llavor abortada,
perquè així ho he triat,
sense voler o potser volent-ho,
quan la inestabilitat de la vida mundana
em trencava la voluntat.
Ara ja no sé com recuperar la memòria
dels dies en què un poema era vida
i la vida era desig.
Al capdavall, potser la por
ha estat l'excusa
i el que de debò ha succeït
és que jo no he volgut viure
allò que s'esperava de mi.

Coses petites

Quan se't moren les coses petites
les proves que et planteja la vida
es converteixen en obstacles.
Dubtes de tot, de la senzillesa de les paraules,
de com explicar-te al món sencer,
perquè ja no saps si el que vas aconseguir un dia
perviu amb la mateixa vàlua que en el passat.

Quan se't moren les coses petites,
cada gest de reafirmació és una estaca
que s'enfonsa al sorratge, sense tocar fons.

L'any qui ve

Hi ha anys que neixen amb la desesperança.
Acollits amb fredor, arriben com el vent,
amb la força inevitable de remoure'ns.
No sabrem què fer per saltar-nos el que ve.