Hi ha dies que recorro les teves passes.
Potser no encerto del tot a endinsar el peu
just en el punt on hores abans, potser minuts,
has deixat la teva emprenta. Però sé que el rellotge
ens dicta les passes, que busca fer-nos coincidir
en el segon just quan tot es pari,
en aquest camí, que conec d'abans,
quan tu vivies en mi, abans que el meu món es fes més petit.
I ara, anys després, pressento que hi ha dies
que quasi t'atrapo: potser ets la figura que de lluny
ombreja la vorera i els troncs dels arbres.
Espero, entre temors i expectatives,
el dia que el rellotge toqui les dotze per a tu i per a mi.
